Vaig anar a l'estació de Mollet-Sant Fost per comprovar in situ les possibilitats que pot tenir un discapacitat amb cadira de rodes de desplaçar-se a Barcelona amb tren. Rampa des de la vorera fins l'entrada a l'edifici de l'estació. Entro i trobo tota una renglera de maquines amb portelles que permeten el pas a les andanes. Són estretes, però en un lateral n'hi ha una de més ampla, amb indicatiu de pas per a minusvàlits. Correcte. Cap problema i consegüentment em sento animat i preparat per pujar. Pregunto a l'empleat de la taquilla que he de fer a l’arribar el tren. Em respon que els trens no estan adaptats per pujar-hi gent amb cadira de rodes. No disposen de rampa ni de cap mecanisme adequat d'ajuda. Que si vull pujar, demani ajuda als altres viatgers. És a dir, muntar un espectacle digne d'un país endarrerit, tot i voler passar per ser tècnicament i socialment avançat i perfecte. Ah, i en arribar a Barcelona, ja t’espavilaràs. Jo, com les demés persones, també vull utilitzar la comoditat que ofereix aquest mitja de transport, però em tinc de quedar al terra. Voldria gaudir d’anar al teatre, sales de concerts i d'exposicions, comprar als grans magatzems, etc. però pel que veig, les persones que es troben com jo, encara ho tenim lluny.
És escrit a la Constitució i a l'Estatut de Catalunya, que tots els ciutadans tenim els mateixos drets i deures, i que aquests es tenen de complir. Jo, els meus deures els compleixo tots, però qui s'ocupa dels meus drets? Tot plegat una farsa i un gran contrasentit.
Demano als qui manen que posin la RENFE al dia. No n'hi ha prou amb invertir en grans infrastructures (AVE i altres), les petites, també compten. El col·lectiu de gent discapacitada és ja molt i important, i reclamem, com els altres ciutadans, el dret a la mobilitat sense mancances, entrebancs ni barreres!
Carta al director publicada al diari AVUI del 16 d'abril del 2004.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada