Bloc d'opinió

“Les nostres accions viatgen amb nosaltres des de molt lluny, i allò que hem estat ens fa ser el que som”
George Eliot

23.2.07

Cal demanar la pau per aturar la guerra


S’ha acabat la guerra de l’Iraq. Els vencedors, diuen que s’ha acabat. Però, per les noticies que rebem, les notícies filtrades i escapades al seu estricte control, no és així. Han llançat les bombes i la població iraquiana ja ha sofert les conseqüències del primer acte de la comèdia de les “armes de destrucció massiva”. Diuen que els han alliberat. Però ara, un cop acabada “la guerra”, queda el que el queda: plorar i enterrar els morts, hospitals sense recursos curulls de ferits i mutilats, nens orfes, angoixa de mares buscant els fills desapareguts i la destrucció de les ciutats. Però també queden els corbs de les “potències amigues”, que volant sobre el cel de la “destrucció”, estan esperant amb desfici els beneficis de la “reconstrucció”. Tota una comèdia, que per desgràcia encara no ha acabat. I com que encara no ha acabat, crec que es tenen de continuar les manifestacions solidaries amb aquesta gent que està sotmesa a un sofriment que no se li veu final, i que el ressò arribi també als demés pobles que pateixen situacions semblants.
Els ciutadans ens hem manifestat aquests dies de forma contundent, rebutjant la guerra i els patiments que aquesta comporta. Recomano no abaixar la guàrdia i continuar la lluita per la pau amb la finalitat d’intentar aturar el que possiblement encara vindrà. Ara, “els que ja sabem”, tenen engegada la maquinària de la destrucció i és imprevisible saber el que faran. Cal estar alerta!

Carta al director publicada al diari AVUI del 12 de maig del 2005

16.2.07

Jo també vull anar a Barcelona amb tren.


Vaig anar a l'estació de Mollet-Sant Fost per comprovar in situ les possibilitats que pot tenir un discapacitat amb cadira de rodes de desplaçar-se a Barcelona amb tren. Rampa des de la vorera fins l'entrada a l'edifici de l'estació. Entro i trobo tota una renglera de maquines amb portelles que permeten el pas a les andanes. Són estretes, però en un lateral n'hi ha una de més ampla, amb indicatiu de pas per a minusvàlits. Correcte. Cap problema i consegüentment em sento animat i preparat per pujar. Pregunto a l'empleat de la taquilla que he de fer a l’arribar el tren. Em respon que els trens no estan adaptats per pujar-hi gent amb cadira de rodes. No disposen de rampa ni de cap mecanisme adequat d'ajuda. Que si vull pujar, demani ajuda als altres viatgers. És a dir, muntar un espectacle digne d'un país endarrerit, tot i voler passar per ser tècnicament i socialment avançat i perfecte. Ah, i en arribar a Barcelona, ja t’espavilaràs. Jo, com les demés persones, també vull utilitzar la comoditat que ofereix aquest mitja de transport, però em tinc de quedar al terra. Voldria gaudir d’anar al teatre, sales de concerts i d'exposicions, comprar als grans magatzems, etc. però pel que veig, les persones que es troben com jo, encara ho tenim lluny.
És escrit a la Constitució i a l'Estatut de Catalunya, que tots els ciutadans tenim els mateixos drets i deures, i que aquests es tenen de complir. Jo, els meus deures els compleixo tots, però qui s'ocupa dels meus drets? Tot plegat una farsa i un gran contrasentit.
Demano als qui manen que posin la RENFE al dia. No n'hi ha prou amb invertir en grans infrastructures (AVE i altres), les petites, també compten. El col·lectiu de gent discapacitada és ja molt i important, i reclamem, com els altres ciutadans, el dret a la mobilitat sense mancances, entrebancs ni barreres!

Carta al director publicada al diari AVUI del 16 d'abril del 2004.

12.2.07

Persones dependents i manca d'ajuda...


Mentre senti per la radio gent que plorant, tot explicant la situació límit que els pressuposa afrontar el tenir cura d’un malalt d’Alzeimer a casa, i que trucant les portes de l’administració, o administracions no els donen el suport necessari per alleugerir l’angoixa que els aclapara, no podré creure en la societat del benestar que prediquen amb la boca grossa els polítics que manen.
Un malalt d’Alzeimer a casa, implica dedicació constant i tristesa i davallada anímica per la persona o persones que en tenen cura. En la seva desesperació reclamen ajuda, una ajuda, que poques vegades arriba. Parlo en coneixement de causa. En la nostra família en tenim un cas molt proper, i solament des d’aquesta vivència puc entendre el cas recent d’aquest home, ja vell, que mancat de les forces que requereix la situació, ha decidit posar fi a la inhumana vida de la seva esposa. En la seva solitud, abans d’executar l’acte, segur que ha plorat molt. Ara, com es natural, la justícia tindrà d’intervenir-hi. Que s’afanyin, perquè en poc temps, embolcallat en la seva misèria, ja haurà mort de tristesa.
Falten ajudes i residències com cal !!!

Vull veure només les entrades sobre...