Bloc d'opinió

“Les nostres accions viatgen amb nosaltres des de molt lluny, i allò que hem estat ens fa ser el que som”
George Eliot

3.4.07

Reflexió sobre la llibertat condicionada


Pensar en el fet d'estar vius ens mena a prendre consciència de la individualitat. La vida ens pertany a cadascú i, tot i viure interrelacionats, allò que no ens permeti mantenir la nostra autonomia personal difícilment facilitarà el nostre benestar emocional. Stuart Mill, des de la filosofia, ha efectuat importants aportacions a l'enfrontament entre l’ètica i la llibertat. Ell entenia que l'individu lliure és aquell que aconsegueix preservar la seva individualitat de tot allò que amenaça esborrar-la. Massa sovint s'ha confós la individualitat amb l'egoisme i es contraposa a la solidaritat. Com veurem, no tan soIs no és incompatible la solidaritat amb l'autonomia personal, sinó que aquesta és imprescindible per al desenvolupament d'aquella.Hobbes arribava a manifestar que l’egoisme és la base de la racionalitat i de la moralitat. Si prescindim de les connotacions morals que s'han atribuït a l'egoisme i el llegim com la imprescindible necessitat de les persones de partir d’elles mateixes per iniciar qualsevol acte a favor seu i a favor deIs altres, ens trobarem amb el reconeixement de la importància del jo. Com escrivia Jordi Llimona: "Per poder dir nosaltres, abans hem de saber dir jo i tu" .Victoria Camps, catedràtica d’Ètica de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu llibre Paradojas del individualismo formula una proposta prou contundent: “En tot cas, l’individu serà la fita a aconseguir: la fita d’arribar a ser un mateix i no prostituir-se, la fita de procurar que a cap persona li sigui negada la possibilitat d'arribar a ser el que vulgui ser”.És cert que les inèrcies socials tendeixen a uniformar i a judicar negativament qui emeti conductes diferents de les que s'esperen d'ell. També que és a l'abast de cadascú deixar que els prejudicis o les opinions alienes condicionin el seu destí.És difícil imaginar que és possible aconseguir un benestar emocional sense una certa autonomia personal, almenys sense que aquesta no sigui viscuda com una fita a aconseguir i com un tresor a conservar.Ser autònom no suposa prescindir deIs altres. Al contrari, des de l'autonomia és possible donar-se als altres. Donar-se sense perdre's, fer-ho sense diluir-se en ells. L'única manera sana de ser solidari és la que permet compartir des de l'autenticitat del que s'és i no des del compromís convencional d'actuar com s’espera que sigui.La capacitat d'estimar suposa donar-se, no diluir-se. Sovint s'ha volgut interpretar la generositat des d'un angle antagònic a ser autònom. Si hom s’anul·la per l'altre, que li dóna, a aquest?Tant en el terreny íntim de la parella o de les relacions entre pares i fills, com en les situacions socials, hauria de ser possible viure la solidaritat sense que aquesta impliqués haver de renunciar a ser qui s’és. Allò que converteix l’estima a un altre en factor anorreant i alienant és quan aquesta es vincula a la pèrdua de la identitat. Estimar i ser un mateix ha de ser compatible, altrament no valdria la pena estimar.

Reflexió escrita per J.C

Cap comentari:

Vull veure només les entrades sobre...