Bloc d'opinió

“Les nostres accions viatgen amb nosaltres des de molt lluny, i allò que hem estat ens fa ser el que som”
George Eliot

24.11.18

Bon Nadal



Bon Nadal




La figuera


A la casa on vivia,
hi havia una figuera gran.
De noi, sovint m'hi enfilava
i m'hi deixava reposar el cos estirat
entre dues branques.
Mirava el cel entre les fulles
inquietades pel vent, i pensava.
Aleshores tindria deu anys.
M'engolia la solitud i la tristesa
pels fets que em varen portar a viure
en aquella casa de Mollet,
on no coneixia ningú.
Els meus es van quedar a Badalona.
Sol, en els moments de nostàlgia,
l'arbre, encara que mut, sempre hi era. 
Amb els anys, ens vàrem fer amics
i vàrem intimar.
Ara, la gran figuera, físicament no hi és.
Solament forma part
dels meus records d'infantesa,
i dins aquests records,
s'hi ha quedat per sempre.


11 de juliol de 2011 

19.10.15

Trens de rodalies de RENFE sense accés per discapacitats

És mentida; els trens de rodalies no estan adaptats. Em vaig quedar a l'andana del Passeig de Gràcia amb la cadira de rodes, i sense poder pujar. La sensació que sents en aquelles hores de la nit, quan veus que el tren arrenca i l'andana queda buida i tu no has pujat, és d'una solitud i tristesa tremenda. 

No n'hi ha prou amb invertir en grans infraestructures (AVE i altres), les petites, també compten. El col·lectiu de gent discapacitada és ja molt i important, i reclamem, com els altres ciutadans, el dret a la mobilitat sense mancances, entrebancs ni barreres!

Aquest és l'escrit del full de reclamació. Desconfiem plenament l'efecte que tindrà...

No hem pogut pujar al tren direcció Massanet de les 21:35 amb una persona que utilitzava cadira de rodes tot i que l'estació del Passeig de Gràcia està adaptada i l'estació de destí de Mollet del Vallès també permet ser utilitzada per usuaris amb aquesta discapacitat. 
El motiu per no haver pogut pujar al tren ha estat que ha arribat un comboi antic que no permet ser utilitzat per aquestes persones.

17/10/2015 



20.9.15

La tàctica mesquina de la por, no trencarà famílies

El meu cunyat, va venir a Catalunya de jove. A treballar. Era d’un poble petit de la Manxa. Es va formar com a torner i va treballar moltes hores diàries per donar carrera als dos fills que va tenir aquí, amb la meva germana. Ara, és gran i retirat. L’estimo com a un germà. Un cop a la setmana, em ve a veure. Fem petar la xerrada. Ell en castellà i jo en català i n'hi ens n'adonem. Ara, te una branca en el meu arbre genealògic, i cap política espanyola mal girbada podrà trencar-la. N’hi tampoc a la parella del meu nebot, que es de Madrid, treballa aquí des-de fa anys i que estimem per la seva generositat i entrega a la família, que ara és, si més no, també la seva. 

Feu por, molta por, però les noves branques que han nascut entre famílies d’aquí i d’allà, no es trencaran mai. Farem un nou estat, on la família en serà el nucli principal, i diumenge, dia 27 de setembre, ho sabrem.

26.10.13

El sobiranisme català busca sinergies a Londres


Últim paràgraf de l'article de l'ARA de Marta Bausells que amb el títol de “El sobiranisme català busca sinergies a Londres” dona pas a la clara visió de Montserrat Guibernau Catedràtica de Ciència Política de la Universitat de Londres.

Montserrat Guibernau, catedràtica de ciència política de la Universitat Queen Mary, va explicar que la raó de la força i el poder de mobilització sobtats del secessionisme ha estat l'èxit de l'era democràtica: "Els joves que han crescut en democràcia senten que tenen dret a expressar les seves opinions o a escollir entre diferents opcions", i això els ha dut, a més, a preguntar-se per què no poden votar si els escocesos sí que ho poden fer. Segons Guibernau, les diferències entre el Regne Unit i Espanya són enormes, tant pel que fa al concepte de democràcia com a la cultura política i el context històric. Escòcia va participar i beneficiar-se de l'imperi britànic, mentre que Catalunya, més que un company, va ser un subjecte sotmès a l'obediència a les lleis espanyoles.

3.4.07

Reflexió sobre la llibertat condicionada


Pensar en el fet d'estar vius ens mena a prendre consciència de la individualitat. La vida ens pertany a cadascú i, tot i viure interrelacionats, allò que no ens permeti mantenir la nostra autonomia personal difícilment facilitarà el nostre benestar emocional. Stuart Mill, des de la filosofia, ha efectuat importants aportacions a l'enfrontament entre l’ètica i la llibertat. Ell entenia que l'individu lliure és aquell que aconsegueix preservar la seva individualitat de tot allò que amenaça esborrar-la. Massa sovint s'ha confós la individualitat amb l'egoisme i es contraposa a la solidaritat. Com veurem, no tan soIs no és incompatible la solidaritat amb l'autonomia personal, sinó que aquesta és imprescindible per al desenvolupament d'aquella.Hobbes arribava a manifestar que l’egoisme és la base de la racionalitat i de la moralitat. Si prescindim de les connotacions morals que s'han atribuït a l'egoisme i el llegim com la imprescindible necessitat de les persones de partir d’elles mateixes per iniciar qualsevol acte a favor seu i a favor deIs altres, ens trobarem amb el reconeixement de la importància del jo. Com escrivia Jordi Llimona: "Per poder dir nosaltres, abans hem de saber dir jo i tu" .Victoria Camps, catedràtica d’Ètica de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu llibre Paradojas del individualismo formula una proposta prou contundent: “En tot cas, l’individu serà la fita a aconseguir: la fita d’arribar a ser un mateix i no prostituir-se, la fita de procurar que a cap persona li sigui negada la possibilitat d'arribar a ser el que vulgui ser”.És cert que les inèrcies socials tendeixen a uniformar i a judicar negativament qui emeti conductes diferents de les que s'esperen d'ell. També que és a l'abast de cadascú deixar que els prejudicis o les opinions alienes condicionin el seu destí.És difícil imaginar que és possible aconseguir un benestar emocional sense una certa autonomia personal, almenys sense que aquesta no sigui viscuda com una fita a aconseguir i com un tresor a conservar.Ser autònom no suposa prescindir deIs altres. Al contrari, des de l'autonomia és possible donar-se als altres. Donar-se sense perdre's, fer-ho sense diluir-se en ells. L'única manera sana de ser solidari és la que permet compartir des de l'autenticitat del que s'és i no des del compromís convencional d'actuar com s’espera que sigui.La capacitat d'estimar suposa donar-se, no diluir-se. Sovint s'ha volgut interpretar la generositat des d'un angle antagònic a ser autònom. Si hom s’anul·la per l'altre, que li dóna, a aquest?Tant en el terreny íntim de la parella o de les relacions entre pares i fills, com en les situacions socials, hauria de ser possible viure la solidaritat sense que aquesta impliqués haver de renunciar a ser qui s’és. Allò que converteix l’estima a un altre en factor anorreant i alienant és quan aquesta es vincula a la pèrdua de la identitat. Estimar i ser un mateix ha de ser compatible, altrament no valdria la pena estimar.

Reflexió escrita per J.C

Vull veure només les entrades sobre...